martes, 15 de agosto de 2017

Rattle marca el ritme


El director torna a ca seva i la London Symphony Orchestra aprofita per renovar tota la gràfica per la propera temporada. No sé si aconseguiran atraure al públic jove; ja sabem que les sales de clàssica les mig omplim el madurs i els avis, però l'aposta és forta i no cal dir que la tecnologia último grito, combinat amb una elegant tria de colors, textures i moviments de Sir Simon ha fet que l'equip The Partners dissenyi el branding musical més vistós del moment. Tipografia, uns cartells, programes i un spot amb llenguatge 3D hipnòtics com aquelles imatges del Mediaplayer, en versió actualitzada i hipermillorada.


I com s'ha fet? aquí, al video, totes les pistes:

viernes, 4 de agosto de 2017

La casa i molt més

Agafat de la biblioteca i amb la disciplina que recomana l'Allau, he llegit en quatre dies aquest monumental treball de Daniel Torres que dedica a l'arquitectura domèstica i l'urbanisme al llarg dels temps. Els capítols són fets de textos un pèl llargs, historietes de còmic i perspectives dels interiors dels habitatges occidentals. Molta il·lustració amb caràcter científic i reinvenció dels noms dels homes que han pensat en el nostre hàbitat. Un document d'enorme utilitat pel coneixement de la història que es podria explotar a classes de Disseny, Tecno, Història. Et permet focalitzar diferents aspectes de la vida familiar i dels elements de la casa com ara l'escala, des del tronc amb entalladures als esglaons volats; l'higiene personal i com fer les necessitats; la dona amb tantes càrregues, treballant dins i fora de la llar. El darrer capítol enfronta dues posicions sobre el futur de la casa ben comprensibles, encara que la visió pessimista és la que convenç, sobretot des que sabem que la humanitat ha esgotat avui els recursos anuals de la Terra.
El llenguatge visual va variant d'estil segons el pas del temps. La gamma cromàtica, el traç, la llum, també. Les fonts són de tota mena, a destacar les més cinematogràfiques i les de la història de l'Art. No cal dir que els darrers episodis són d'un virtuosisme gràfic que fa desitjar molt que ens portin l'expo que van muntar a l'IVAM amb motiu del llibre.








miércoles, 2 de agosto de 2017

El meteorólogo






















¿Cómo todo un jefe del Servicio Meteorológico de la URSS, A F Vangengheim, fiel al régimen, es encerrado en un gulag durante cuatro años y luego asesinado?
Olivier Rolin narra el episodio de una de las víctimas inocentes del terror stalinista con estilo sobrio y al mismo tiempo conmovedor. Con él descubrimos una correspondencia dirigida a sus queriditas mujer e hija pequeña, donde explica cómo va su ánimo y su confianza en tener respuesta positiva a peticiones de revisión de su caso,que por error, le ha llevado a las gélidas islas Solovki. Se siente afortunado por trabajar en la biblioteca, llena de ejemplares de deportados o expropiados de los antiguos, los prerevolucionarios.
A parte de hacer inventarios y limpiar, puede estudiar e incluso dibujar herbarios, unas minilecciones de ciencias y proponer unas deliciosas adivinanzas en acuarelas que recuerdan las de Magritte, todo para su añorada pequeña. Va enviando incluso retratos de Stalin, hechos a piedrecillas, para demostrar que mi confianza en el poder soviético sigue incólume. 
Sorprende esa fe en el partido. No es creible que un científico culto demuestre una y otra vez tan poca rebeldía. Imaginamos que la realidad del terror bolchevique le obliga a protegerse a él y sobre todo a las suyas. No es un tipo medio, como defiende Rolin, sino un padre sacrificado y metódico que saca fuerzas hasta para ilustrar esperanza a su familia. Otra manera de ser un héroe.




He leído la versión impresa por Libros del Asteroide, tan bien editada e ilustrada. Pongo en la cabecera otra, ya que en la portada hay algunos dibujos del protagonista, los mejor iluminados que he encontrado en la red.

domingo, 30 de julio de 2017

Les faules de Paula Rego



Brutal monogràfic a la Virreina dedicat als seixanta anys de trajectòria artística de Paula Rego. Tot de sales plenes de contes sobre la injustícia humana, la dona agredida i la vivència personal. Hereva de Goya o Balthus, Rego els reformula en un llenguatge molt d'il·lustrador i expressionista, que necessita d'una narració, ja sigui literària o històrica. Les imatges són ferotges, no sols les dedicades als efectes de l'avortament ( sala12), sinó també a les dels contes tradicionals i novel·les clàssiques. Transformismes entre espècies, dones ambigües, nens que fan de grans: temes recorrents en aquesta expo d'una dona que, ben tard, acabo de descobrir i admirar.

viernes, 28 de julio de 2017

Quan no arriba el plor


A l'Estiu 1993, dues nenes tenen una família nova. La que aguanta tots els plans, la Frida, ha perdut els pares i va observant als adults des de la llunyania, mentre juga a amagar-se a la casa, a la nit o els racons d'una masia de la Garrotxa. L'altre, més petita, també llueix una infància sincera, com la gran. La directora, Carla Simón, en aquesta obra autobiogràfica, les deu haver tractar amb molta cura i amor, com tota la pel·lícula, delicada amb el difícil i imprecís dol d'una infància. Pertorbadora per la seva llarga mirada hermètica i de com es va obrint al somriure i el plor.

miércoles, 26 de julio de 2017

De Chirico de gira


De Roma a Madrid, Barcelona i altres centres de Caixaforum, ens porten un nombrós recull de pintures i escultures de l'artista conegut pels paisatges desolats, de perspectives forçades i ombres impossibles. Molta estranyesa en veure que, fora dels camps de Roma o dels maniquíns, no acabem d'entendre la seva importància. Les obres metafísiques, les que tenim a l'imaginari del Chirico, tan teatrals i misterioses, contrasten molt amb els mites i els bodegons més convencionals i/o provocadors.

El que sí és destacable és el fàcil trànsit de les seves figures a escultura. I en trobem unes de ben executades i brillants com passa a les famoses muses, fora de l'escena i el color, segueixen conservant tot el seu magnetisme i quietud.

La mostra, muntada a espais oberts per arcades blanques tan vistes a les arquitectures de De Chirico sense línia cronològica, comença per una sèrie d'autoretrats, si més no, curiosos, per enllaçar amb els ninots de fusta amb tot d'escaires i bastides, el simbolisme dels quals no s'acaben d'explicar. Segurament aquí rau el poder del seu llenguatge. Mira i investiga, que el misteri dels objectes et faci buscar el per què de la narració. I en això estem.
O tornar a una visita guiada, descartada perquè les explicacions  darrerament fluixegen als museus de Bcn.




martes, 25 de julio de 2017

fa 25 que en feia 25



Aquestes dues portades de Mariscal s'acaben de publicar. Rememoren els 25 anys de BCN92, de manera diferent però amb molts punts en comú. El gos Julián i el gos Cobi. L'un a la natura, altre a la urbs, les dues mediterrànies. El primer observant plàcid el mar que belluga, el segon hiperactiu a la ciutat del turisme. Les ombres dels troncs de pi; el sol del migdia a les torres colorines.
Ambdues marcant la nostàlgia. De quan érem joves i estàvem junts i cantàvem Amics per sempre. Perquè la memòria no marxi malgrat ens han matat el Cobi.




lunes, 24 de julio de 2017

A la pira


Aquí estem escoltant la Callas del 57, Vanne..Lasciami, que Verdi mereix un respecte. Al Liceu, ahir tarda, la Leonora de la Lewis va ser una desgràcia. Em va saber greu que al final saludés al públic sense somriure i mocador en mà; suposo que ella mateixa s'adonà del suspens tan calamitós. No va ser l'únic entrebanc del Trovatore. L'escena del Rechi va ser un cúmul de desencerts. Ni els cantants es movien bé, ni les pobres fotocòpies-mapping del Desastres de la guerra de Goya ajudaven a la trama, ni el pintor fent un estrany cameo, inoportú entre àries. Quan el quadre es buida i guanya un pèl de llum, la cosa es tranquil·litza i pots estar encara més per la música, que a tot taco i velocitat, va ofegant als senyors cantants, en especial al pobre Manrico de Pretti, que feia el que va poder.
Sort del Comte de Luna (Rucinski) que ens convidà a sentir el seu preciós tutto è deserto o dels cors cantant molt dignament:  hauríem marxat sense un alivi, escoltin, que era el meu primer Trovatore en directe!

Ramon Casas a Palma

La mostra al Caixafòrum de Palma és una versió reduïda de la de Madrid, amb 88 obres de tot format i tècnica per explicar el canvi de segle i la modernitat de Casas. Moltes d'elles, en ser de col·leccions privades les veien per primer cop i ens confirma el mestratge del català en gèneres de retrat i grups amb l'evident ajuda de la fotografia (que no s'ensenya) i la seva permeabilitat a tota corrent europea del moment.
Sobta la predilecció per temes populars com toreros i majas, en especial un brillant paisatge de plaça de toros, ple a vessar. També atrau la selecció d'atrevits nus blancs amb uns escorços ben complicats, com aquestes Flores deshojadas:


Dues Júlies malcarades, en verds i grocs saturats fan de bon i mític final de la visita, que podeu fer fins finals d'octubre. Ramon Casas i la modernitat anhelada, una expo inèdita amb poquíssim públic i un fred que pela.

domingo, 23 de julio de 2017

Va de huir


No resulta fácil que escapar del cerco alemán (enemigo ausente pero con su potente tecnología militar), en la playa de Dunkerque, se convierta en una elegante película, obra visual de categoría AAA. Nolan hace cine de verdad por tierra, mar y aire con la mejor fotografia, imagen y sonido, mínimamente retocados. Se opta por la anacronía como manifiesto cinematográfico : las playas, fachadas, elementos urbanos son los de hoy. Se opta por mostrar a los muertos como cuerpos caídos. Se enseña la cobardía sin pegas, pasando a la épica de la huída.
Todos los actores ingleses, as usual: en especial, los ojos de Tom Hardy, unos pocos cm de su rostro, el valiente en Spitfire, y unos héroes civiles tan francos.
Ida-vuelta en una estructura temporal muy Nolan: se entiende bien gracias a las tres perspectivas y a los intervalos de semana, día y hora.
Éxtasis en la escena final del avión. Por favor, se ha de ver en pantalla enorme. Y en inglés, aunque se hable poco: es cine visual.

La música de Hans Zimmer, recompone el Nimrod de Elgar con mucho gusto. El miedo, la guerra y la muerte martilleando en la banda sonora.



spoiler: hay quien se queja del final de panfleto too British, pero que todo un Kenneth Branagh se quede en Francia, un guiño anti-Brexit.