miércoles, 17 de agosto de 2016

Más piolet

Da mucho de sí la historia de Ramón Mercader. Hay películas, como la de Losey, novelas, de todo. A principio de Septiembre tendremos un remake y no puedo dejar de compartirlo. Después de leer El Cielo prometido, ver las fotos del libro y buscar más imágenes de los protagonistas, resulta muy jocoso ver a unas bellas Caridad y Sylvia Ageloff en el tráiler. Todo sea por crear gancho. Veremos cuanta ficción hay en el metraje.

El cast de El Elegido, estreno 2 set16





Vean y comparen. Las verdaderas chicas de la historia:

Caridad Mercader

domingo, 14 de agosto de 2016

Caridad y el piolet destructor

-¡Una mujer terrible, terrible!- dice de su madre Luis Mercader, cuyo primer encuentro con el filósofo Gregorio Luri hace veinte años es la mecha que enciende la curiosidad científica con un brillante resultado: la publicación de El cielo prometido, una mujer al servicio de Stalin.
Caridad del Río, o mejor, Caridad Mercader, un nombre más catalán y menos pretencioso (aunque ella no pueda esconder un carácter aristócrata) es el centro de los episodios  narrados, incluido el más conocido: es madre de Ramón el asesino, que con un golpe de piolet hiere de muerte al enemigo de Stalin, León Trotsky. Una mujer militante desde la Guerra Civil, fiel religiosa por la causa soviética y agente rusa internacional.


Se conocen nuevos aspectos de la familia Mercader gracias a una investigación llena de detalles, sorpresas y secretos silenciados de la KGB, algunos de los cuales ya íbamos descubriendo desde hace un tiempo en el blog de Luri, El café de Ocata.
Con el libro no sólo tenemos una lectura trepidante y compleja de la historia-se precisa leer lentamente y consultando el glosario por la enorme cantidad de personajes que se interrelacionan- sino que se aprende y comprende de los intervalos de carácter moral de la mano de su autor.

Ramón, su mujer y Caridad Mercader en Leningrado

Con él, llegamos a varias conclusiones: El cielo prometido comunista no está definido pero sirve para destruir el capitalismo; es necesario una personalidad arrolladora como la de Caridad, una madre superiora de la fe comunista, capaz de empequeñecer incluso a los suyos; la gesticulación, la historia y la nación son fundamentales para la ideología, aunque se hagan evidentes todas sus contradicciones.

Ramón Mercader reproduce el golpe del piolet, 1940


Si a ésto le añadimos historias paralelas con figuras femeninas como las Ginestà, Pàmies, Imbert, Kahlo, Ageloff o Sara Montiel; espías, radios mensajeras, relojes rediactivos, el ensayo es del todo apasionante. Y lo mejor: provoca adicción a estas figuras del s XX que se va alimentando con las noticias y fotos que va colgando Luri en su Café.

PS.
Recomiendo mirar este documento. Una buena introducción al libro ante mi desconocimiento del magnicidio.



jueves, 21 de julio de 2016

Zauberflöte de cine



Pels que ens queixem que hi ha poc Mozart al Liceu, tenim dues oportunitats per gaudir de l'excelsa partitura de la Flauta Màgica, aquests dies i al setembre. Per una banda, el conjunt de les veus és més que notable, on destaquen per mi un potent Sarastro (Ivaschenko), una Reina que arriba molt bé (Poulitsi) i un Tamino (Clayton) noble, acompanyats per la nostra orquestra que em va resultar una mica plana.

A l'escena tenim un espectacle que és molt atractiu. Tot i que salta per sobre dels símbols de la maçoneria i l'espiritualitat de l'obra original, la idea de la llum de la saviesa es conserva amb una proposta visual molt dinàmica, feta de diferents animacions bidimensionals per a cada número.


La combinació de personatges del cinema mut, tan ingenu com apropiat, com Nosferatu, Keaton, Caligari amb el pianoforte (toquen Fantasies de Mozart) en les parts parlades=títols projectats, resulta molt proper i àgil. Per sort, la nostra cultura visual cinematogràfica és més rica que segons quins esoterismes de les lògies maçòniques, i casa molt bé amb la fantasia mozartiana.




Les projeccions sobre una pantalla propera al fossat es veuen bé, fins i tot pels que estem més laterals. Cada escena té una animació perfectament ajustada als petits moviments dels cantants i els girs de les mènsules a dos nivells on volen aquests. La proposta de video-art de Paul Barritt resulta molt imaginativa i un no parar de idees visuals. No hi ha temps ni per pair ni per memoritzar. Ombres, balls, fades, animalons i aquelles rodes dentades i perfils científics que tan ens recorden a Fritz Khan ! Una barreja de cinema americà i alemany ben mesurada amb algun estrany Boom Pop-art que no encaixa en la coherència iconogràfica del muntatge de la Komische Oper Berlin.

Apunteu-vos a la festa visual i al conte fantàstic d'aquest Singspiel, una de les òperes més brillants de Mozart. A més, surten uns loligos sipiescs! a la Prova de l'Aigua.

act. 30/07/16
Imatges molt presents a la Flauta: gràcies a l'Allau hem recordat l'escena de Dumbo i els elefants voladors i unes Triplettes de Bellevile:






domingo, 3 de julio de 2016

Resplendor Ming


Un bon prèstec del Museu Nacional de Nanjing, la primera capital de l'Imperi Ming (1368-1644) al Caixafòrum.

A més de la coneguda ceràmica, tenim teules, brocats, brodats i el millor, les esplèndides pintures, en especial el rotlle de les Dones Ocioses que ocupa una llarga vitrina de l'espai central. Només per aquesta filigrana, tan entretinguda, visual i refinada paga la pena l'entrada. Tretze metres per contemplar les cortesanes fent jocs, tocant música i pintant entre pavellons oberts i jardins de paradís.

També resulta curiosa la feina del jesuïta Matteo Ricci que es centra en un mapamundi: el primer de la Xina que mostra Europa, Àsia i la descoberta Amèrica amb tot de criatures marines fantàstiques.



Poca activitat que tenim als nostres museus, més val que l'aprofitem. Amb la crisi, Barcelona ha estat la gran perdedora i anar a Madrid a veure expos és un luxe. Esperem que aviat recuperem protagonisme perquè tenim la sensació que la nostra ciutat s'ha tornat apàtica i entregada només al turista que gasta en botigues, oci i gastronomia.

jueves, 23 de junio de 2016

Inteligencia

Por si no lo sabían, ésta es la semana de los Cefalópodos. Cada día, novedades sobre su compleja red nerviosa a pesar de lo viejos que son (Cámbrico Medio).
Como la cosa siga así, éstos dominan el mundo.


More than half a billion years ago, the lineage that would lead to octopuses and the one leading to humans separated. Was it possible, I wondered, to reach another mind on the other side of that divide? Octopuses represent the great mystery of the Other.
Sy Montgomery, The soul of an Octopus, 2015


Pop for Home Minister !


domingo, 19 de junio de 2016

Operació Hermitage

S'acaba de presentar a la premsa el nou Hermitage pel port de Barcelona: un edifici amb molt poca vocació de museu i molta d'oci i turistiqueig. Sembla feta per blanquejar rubles amb aquell heliport tan sospitós, els iots a tocar i l'arquitectura de banc, oi? Ni tan sols posa "museu" al rètol!







S'ha de reconèixer que la presentació següent és impecable* i queda clar que hi ha una gran inversió immobiliària al darrera. Amb allò de l'obra del mes, ens faran anar molt sovint i pagar. No crec que els profes tinguem entrada gratis: el museu és totalment privat.




*no és broma, però al video, minut 5:30, diu "Gravats" als relleus de Mesopotàmia, molt fort.

sábado, 18 de junio de 2016

Pistolers

Els amics del FB porten un temps veient que, amb etiqueta #elBrut, vaig penjant imatges de Clint Eastwood que són cercades entre les més curioses, simpàtiques i mítiques. S'ha de dir que l'actor i director ha entrat fa poc entre els predilectes ja que sempre l'havia trobat molt xulesc i arrogant. 

Aquest és el veritable Harry el Brut, o sigui, l'inspector Harry Callahan. El paper havia de ser per Frank Sinatra però com s'havia trencat la mà, no podia agafar el pistoletot aquell, S&W model 29, el fabricant del qual va incrementar vendes després de l'èxit de la pel·lícula. Harry havia d'eliminar a Scorpio (alter ego de Zodiac, l'assassí en sèrie que no va ser trobat) i ho aconsegueix amb enorme ànim vengatiu i sanguinari.


el director Don Siegel i CE al rodatge, 1971


I és que als EEUU sempre han estat molt pistolers i la violència la volen rebaixar amb més càrrega de violència. Que els diguin als habitants d'Orlando, que han comprat corre-cuita més armes després de la massacre de fa poc. L'Obama no pot limitar ni la venda de fusells de guerra. Ho té ben complicat quan resulta que hi ha més botigues d'armes que súpers, McDonald's i Starbucks junts. 






viernes, 29 de abril de 2016

La lectora de Lempicka

La sagesse completa, solució del concurs de passat diumenge


Heus aquí la sàvia lectora de Tamara de Lempicka, de principis dels 40, que pintà a l'oli sobre fusta. Hi ha que veuen referències dels treballs del flamenc Quentin Massys en les mans i el turbant. Sí, i també veig un rostre a la manera renaixentista on pestanyes i celles s'emblanquinen. 






Una taula a l'alçada del pit per recolzar un llibre, els fulls del qual recorden pètals de la O'Keeffe, companya seva a Chicago als anys 30. Un bon exercici de mans elegants, rostre petri, teixits eteris i degradats contrastants tan característics de la Lempicka. Es va fer tan famosa que el poeta Gabriele d'Annunzio (pista 3) va voler que el retratés. Es van trobar al llac Garda però la cosa va acabar com a rosari de l'aurora.


Les primeres pistes parlen de portades molt Lempicka de llibres i de discos de Piazzola: 



I la darrera: la pista de la Madonna*, propietària d'una de les obres més importants i de la que tenim document gràfic a l'estudi. És el retrat de la Nana de Herrera mentre l'executa al 1927 amb una pose de perfil molt cinematogràfic. Està pintant - o fent veure que pinta- a la ballarina espanyola i amant del baró Kuffner, que era qui havia encarregat l'obra. La Tamara fa una paròdia amb aquesta imatge diabòlica de la que comença a ser la seva rival. El Baró finalment es casarà amb la pintora.




Han arribat dues respostes correctes amb un dia de diferència: primer, la de l'Allau, un fidel concursador que sempre l'encerta i, després, la Sícoris. Ja ho celebrarem amb una trobada, aviat.

Per acabar, unes lectores més de la Lempicka, ja que en va fer unes quantes i encara tenim ressaca de Sant Jordi. Són la Kizette i la Polonesa, enviats per l'Allau a qui agraïm l'amable col·laboració.




*Podeu veure com la cantant, a Vogue, fa servir, a més de l'estètica Decó, les pròpies imatges de la Lempicka.


jueves, 28 de abril de 2016

I la pista 4 de la lectora


La cantant Madonna és molt fan de les seves obres: les col·lecciona i les fa presents als seus videos musicals.

Aquesta és la darrera pista del concurs del passat diumenge. Aviat, la resposta.

miércoles, 27 de abril de 2016

pista 3 de la lectora


Qui va fer l'obra del concurs va tenir una relació difícil amb el poeta de la foto. Es portaven bastants anys de diferència.