viernes, 29 de octubre de 2010

la pintora bohèmia (4) en família

Suzanne Valadon i el seu fill Maurice

Després d'uns anys d'amors agitats i de nèixer el seu fill Maurice, de no se sap pare, (li va donar nom el català Miquel Utrillo) Suzanne Valadon es casa al 1896 amb Mousis i se'n va a viure al camp. Li costa portar una vida d'esposa convencional i el noi, ja adolescent, vol tornar a la ciutat. A Montmartre és un bon estudiant però comença a tenir problemes amb l'alcohol i necessita teràpia psiquiàtrica. Suzanne s'entrega totalment al fill i el fa pintar amb ella en veure que té talent artístic.


Adam i Eva 1909

Utter fa de model al Llançament de la xarxa 1914


Al 1906 Valadon coneix a un jove pintor, amic de Maurice, André Utter. Comença una relació ben escandalosa (ella té 44 i ell 23) i alhora molt fructífera, ja que tots dos produeixen molts quadres, del que destacaria la primera pintura de dos amants nus, ells mateixos, feta per una dona (Adam i Eva). Valadon es divorcia per estar amb el seu futur marit, l'André pintor i manager de tots, mare i fill.


Suzanne, André, Maurice i la mare 1910

Trobo interessantíssim aquest retrat de família: ella, la pintora, l'única que mira a l'espectador, és l'ànima del grup, amb la mà al cor i el vestit estampat de color, els altres ausents i grisos. Jo, Suzanne, tinc un fill depressiu, un jove amant, model, de bell perfil i una mare vella i gastada per la vida atzarosa.
Després de la Gran Guerra on André marxa voluntari, comencen a exposar junts i el fill és el que té més èxit. Maurice Utrillo destaca i els fa ombra. Gelos,  enfrontaments i alcohol fan la vida familiar insoportable. Suzanne, als anys 30 viu sola amb els seu gats però té molts amics que la visiten. Malalta del fetge, morirà al 1938, encara que, sortosament havia estat reconeguda com artista.



Maurice i la mare 1910



Retrat de Maurice 1921



Utrillo, Valadon i Utter

El video de Eirik SS és un exercici per l'escola de cinema que tracta de la difícil relació mare-fill.

lunes, 25 de octubre de 2010

La Alhambra y la luna

Una seca luna de harina, entera y llena de ojos nos miraba enfurecida porque habíamos violado su fortaleza favorita. Sabía que mientras ella se escondía, íbamos pisando los mármoles viejos, tocado los yesos, hablado en los patios de sombra. Los doce leones blancos ya no defienden la fuente de agua pura porque los han encerrado en una jaula de plata. No hay regalos de bienvenida en las tacas. Las odaliscas sólo viven en los óleos de Matisse. El califa los contempló a todos por última vez antes de abandonar su bello palacio rojo del paraiso de Granada.

M. Fortuny. El juicio de la Alhambra

sábado, 16 de octubre de 2010

la fira de Mariscal


Ja tenim a la Pedrera l'expo de 40 anys de feina de Mariscal i el seu equip. Al discurs de benvinguda ens anuncien que el recorregut està pensat com una atracció de fira, circular i ple de sorpreses. Realment tot és molt lúdic i encantador, però surts un mica marejada. És tanta la informació visual que costa de pair: moltíssims dibuixos, cartells, objectes, tots presentats ben atapeïts, que al final el que fas és centrar l'atenció en uns pocs exemples. Jo, per exemple buscava contrabaixos, calamars, els gossos Julián, Cobi i Lula i altres éssers i els he trobat perquè tot hi és allà.



El primer espai temàtic està dedicat als esbossos: un munt de tires de paper guixats plens dels frescos i comunicatius dibuixos de la mà ràpida de Mariscal, que per mi no són únicament esquemes previs sinó també projecte acabat. La gràcia de la gràfica de Mariscal resideix precisament en aquest llenguatge lliure, tendre, infantil, fet de vigoroses línies a retolador negre.
També les tipografies són manuals, decorades i molt dinàmiques. A la segona sala trobo a faltar una anàlisi més científic de l'evolució de les seves fonts des de la mà alçada fins al detall de cada lletra a l'ordinador.




Totes les expressions del cartell venen a continuació: logos, bosses comercials, portades de revistes, molts d'ells molt inspirats. M'interessen les portades de The New Yorker, els fascicles de l'enciclopèdia del disseny gràfic de Salvat i senzilles identitats visuals com la celebrada imatge gràfica del Zoo de Bcn o de l'ajuntament de Gavà. Però hagués estat més encertat agrupar-les per marques i no barrejades.

El que queda per visitar és força confús, sobretot la sala de les Intencions on hi ha un aiguabarreig de productes industrials i gràfics amb l'urna del Cobi, el retrat del rei, els bodegons per l'edició especial de les 1080 receptes de Simone Ortega..Potser era el moment d'exposar peces del seu mobiliari, productes per a la llar i els projectes d'interiorisme, tan importants i inexplicablement ausents. A una de les parets es pengen uns pocs olis, com els que juguen am la perspectiva central que proporciona el marc volumètric i fugat..faltava també un apartat dedicat a la pintura de Mariscal.

Els que sí s'ho pasen pipa són els petits, en especial a l'espai dedicat als garriris, gràcies a la instal·lació de casetes, mobles, llums i motos de cartró en un bosc nocturn i emboirat amb gases.
Al video següent, Mariscal parla de la seva expo de Londres del 2009, semblant a la que tenim a la casa Milà.

viernes, 15 de octubre de 2010

la pintora bohèmia (3) s'autoretrata


En aquesta galeria dedicada als retrats que pinta Suzanne Valadon d'ella mateixa es pot apreciar de forma clara l'evolució de la seva pintura: des del primer (1883), amb 16 anys, com exercici de pintura autodidacta i d'observació dels mestres amb qui posa. Se n'ensurt força bé, sobretot pel que al semblant i l'expressió, una mica dura, però de dona valenta.



L'acte de pintar-se és molt més que mirar i reproduir el que diuen els miralls. T'enfrontes al teu ésser d'una manera extremadament directa. Apareix un altre jo, que amb la Valadon pot semblar molt variable,  però amb uns trets característics sempre ben marcats: una mirada directa dels seus grans ulls verds amb celles arquejades, la boca carnosa, el coll d'atleta, el cabell poc cuidat i sobretot per l'atmòsfera trista i inquietant.

1898
Segurament es va autoretratar moltes vegades per mostrar la seva identitat com a dona independent i professional en un món d'homes, on ella havia estat sempre la model observada. Passa de ser una jove marginada a una pintora capaç de posar en una bella escena, un personatge que fuig de la bellesa i del desig.


1917


1918

Més que mostrar identitats múltiples, la Valadon explora diferents estils que segueixen els artistes del seu temps, com aquesta nota vermella i negra tan picassiana, sense renunciar a una imatge de sí mateixa, racional i fins i tot, diria que masculinitzada.

data?



1931

El pas del temps l'accepta amb valor: es despulla com a prova de resignació a la pèrdua de la seva bellesa, una bellesa que va ser tan admirada en altres temps.


1934


Aquest darrer autoretrat és el que ensenya amb més claretat el seu propi llenguatge pictòric: el dels contorns remarcats, un fons ric, els teixits amb sanefes, els seus personals i alegres bodegons, el contrast de llums i ombres, les pinzellades crues, una pintura de maduresa que es veurà en les peculiars figures femenines com la que surt a la foto de l'inici.


data?


lunes, 11 de octubre de 2010

la pintora bohèmia (2) posa

Marie-Clémentine Valadon va nèixer al 1865 de mare soltera i va viure en la pobresa al barri de Montmartre de París. Feia tota mena de treballs i va ser contractada per fer d'acròbata pel Cirque Molier. El seu cos atlètic i la seva bellesa va atraure als pintors i va començar a fer de model després d'un accident al trapezi.















El vell mestre simbolista Puvis de Chavannes la va pintar moltes vegades en aquest quadre, El bosc sagrat de les arts i les muses (1884), que va ser burla dels joves artistes de París:


Malgrat la diferència d'edat van tenir un affair i el pintor la torna a fer posar per un nu clàssic a pastel de gran bellesa,


Al mateix temps ella es posa a dibuixar i fa de model per Renoir en obres menys conegudes però tan seves, com aquests dos retrats. El de la trena té molta força, una jove Marie robusta, vital és alhora una musa amb les fulles verdes que la coronen. Renoir i Toulouse-Lautrec seran amants de Marie i professors seus: tots dos li donen lliçons de pintura. Marie comença a firmar les seves obres amb el nom de Suzanne.













dibuix Toulouse-Lautrec

Ser dona, model, pintora i amant no devia ser feina fàcil en Montmartre. Menys encara si als 18 anys neix un fill (el conegut Maurice Utrillo del que parlarem en un altre post) al que deixarà en mans de l'àvia, per instal·lar-se a un edifici d'estudis d'artistes que es reunien en sonades farres alcohòliques a casa de Toulouse-Lautrec. Continua amb un nou amant, Miquel Utrillo (autor d'un retrat de perfil) i posa per Modigliani i pels seus amics catalans, Santiago Rusiñol  i Ramon Casas.




Obra de S Rusiñol


Al 1896, es casa amb el banquer Paul Mousis i es dedica totalment a la pintura. Deixa al marit per un pintor  amic del seu fill, André Utter, que també la pintarà en un original nu. És el moment en què Suzanne Valadon exposa per primera vegada amb força èxit als anys 20.
Per rematar aquesta expo de imatges de la Valadon, afegeixo a Suzanne amb el seu gat, pintada per Leprin, en un estil molt de la Valadon, pel traç i els colors, per la postura, el cat i els teixits ratllats.






  

Suzanne, de André Utter

S. de Marcel Leprin












A la propera entrega, Suzanne Valadon fa de model per ella mateixa: els seus especials autorretrats.

domingo, 10 de octubre de 2010

la pintora bohèmia (1) i Satie



Dona amb contrabaix, 1908

Quina alegria en veure que una dona havia pintat una altra dona tocant el contrabaix fent recerca del meu preciat instrument per a la pàgina-col·lecció Bassart.



 Fa un temps, la meva tieta pintora, C. Crespí Fontes, em va parlar de les artistes amagades a la història de l'Art. Destacava a Suzanne Valadon com una de les grans desconegudes. Va viure durant la fructífera època dels Impressionistes com a model de Degas i Renoir, després d'haver treballat com a acròbata al circ. Degas la va animar a dibuixar i ella començà a fer nus, clarament influïts pel seu mentor.
Al principi es mou amb una certa matusseria però poc a poc trobarem una pintura més lliure i peculiar. Dones reclinades amb un aire entre Fauvista i Cézannista, amb el contorn ben marcat, alegres colors i teles estampades són tema recorrent en l'obra de la Valadon.

l'habitació blava, autoretrat 1923


 

Va treballar tots els gèneres i va fer una quantitat notable d'obres de les que destacariem els gats, retrats de familia, bodegons amb paisatge, autorretrats amb un llenguatge fresc i diferent. A París és una dona lliure que viu amors tempestuosos com el que va compartir amb Erik Satie, a qui va retratar d'una manera original:

De format molt vertical, accentúa l'allargament de la figura amb els traços de dalt a baix. El vellut negre brillant, la barba i el bigoti engominat li dóna un aspecte de senyor gran, que contrasta amb la luminosa cara de Satie, amb llavis carnosos i ulls vius. En haver posat mig cos al retrat, sembla més un zoom d'una figura sencera, retallada en un doble quadrat, una imatge fora de la norma. Al mateix temps ens el ofereix amb una presència molt poderosa, però amb un rostre que expressa feblesa. La silueta pot recordar també els cartells de Tolouse-Lautrec de les tavernes parisenques.


Curiosament, Satie li fa un dibuixet a la seva amant a sobre d'un pentagrama, un retrat que torna a demostar que la majoria d'artistes ho són de manera interdisciplinar!



ACTUALITZACIÓ 12/10
Buscant filmografia sobre Satie he trobat una curiosa pel·lícula canadenca, Satie and Suzanne (1994) on la Valadon es refugia d'un aiguats a una cafeteria i troba al vell Satie. Els records s'escenifiquen amb la seva música per piano i un cos de ball del Circ du Soleil, coreografiat per Debra Brown. Trio aquesta escena de gronxadors: em sembla que evoquen el trapezi i la caiguda de la jove Suzanne.





Superfícies reglades al Rheingold del Met

Avui, al cinema hem vist el pròleg de la Tetralogia en HD i veus amplificades des del Met. Per parlar de la part musical ja s'encarreguen els blocs experts amics.16 milions de dòlars ha costat la complexa escena que ha preparat Robert Lepage per la nova producció de l'Anell del Metropolitan. Parteix d'un enorme pla dividit en bigues-mòduls iguals, plans per l'extradós i en "V" per l'intradós que giren (això fa ser molt complicada l'estructura) per diferents eixos de rotació. Aquesta gran superfície reglada permet una gran flexibilitat per canviar l'escenografia per tot l'anell. Només calia afegir un bon joc de llums, ombres i projeccions de video i el resultat ha estat espectacular. Làstima que alguna de les sirenes i en Loge es movien molt insegurs sobre els plans inclinats i es veien massa els arnesos i cables. S'abusat potser dels trapezis i de les caigudes lliures.


Els moments més brillants de la posada en escena són la baixada al Nibelheim que veiem al video en un picat vertical, l'entrada al Walhalla amb un arc de Sant martí transformat en una pluja de llum de colors, i menys encertats la xarxa de Freia, la gran serp i el ridícul gripau. El vestuari era terrible: els déus amb pinta de Action Man, les deeses convencionals i els gegants semblaven de peluix. Detalls poc originals com ara el floc de cabell que tapa l'ull de Wotan, el cor de Fricka que s'ilumina amb el batec esmorteït, la manera de presentar l'or..no concordaven amb l'arquitectura. Però en conjunt ha estat un gran espactacle i friso per veure la Walküre al maig amb el nostre enyorat Jonas Kaufmann fent de Siegmund!



De seguida m'he enrecordat de les escultures radiades d'Andreu Alfaro basades amb el mateix senzill principi: crear ritme i ordre a partir de rectes modulars, com a les lames d'aquest Rheingold.


sábado, 2 de octubre de 2010

J H Lartigue, la fugacitat dels anys feliços


Desde ben petit, Jacques Henri Lartigue (1894-1986) comença a escriure un diari i fer instantànies amb la càmera que el pare li havia regalat. Les novetats tecnològiques, els esports, la velocitat el meravellen i sent la necessitat de capturar tot ràpidament per no perdre-ho per sempre. A la mostra del Caixafòrum que ja s'acaba demà i que he pogut visitar pels pèls, hi ha un itinerari senzill i clar de seguir, amb fotos dels anys 10 i dels feliços 20, sinceres, sense trucs, ben enquadrades i espontànies. Les imatges són amb composicions molt artístiques gràcies a les figures contundents dels cossos que volen en tombarelles, avions que cauen, onades que floten i amb un blanc i negre equilibrat. M'ha interessat especialment un quadern de notes amb uns dibuixos petits i detallistes de traç molt hàbil de ràpids bòlits i senyores burgeses. La gran majoria de fotografies d'aquest reportatge de la cadena Arte hi eren a l'exposició de Barcelona.