lunes, 18 de julio de 2011

Harry el brut

 Han passat 10 anys entre la primera i la vuitena pel·lícula de Harry Potter, basades en l'heptalogia homònima de JK Rowling. Les novel·les han estat un veritable èxit comercial que ha aprofitat la Warner Br. per produir 8 films ja que el darrer volum s'explica en dos tandes, per estirar encara més la sèrie. Ahir, a l'Icària, es projectava en anglès a tres sales i totes plenes.


El capítol final, força decepcionant, s'allunya molt de la frescura i la novetat dels primers. El nen mag, molt crescudet i cada dia pitjor actor, es converteix en una barreja insufrible de Luke Skywalker i Frodo, bastant allunyat del protagonista literari. Aquesta pel·li és un exemple clar de com embrutar visualment la història del llibre. Tot per què segueixi els esquemes de les superproduccions que ens cansen tant.

Per sort, la Rowling va posar la condició a la Warner que només volia artistes britànics, tots magnífics i inclús massa shakespearians, però al menys ens estalviem els gestos i les ganyotes ianquis.


Quan va arribar a les mans del meu fill el primer llibre del mag, al Nadal del 99, la besàvia li va dir que allò era el fenòmen literari per joves a les Illes Britàniques, els EEUU i Itàlia. El devorà, me'l va donar perquè el llegís i ja volia el segon. Les portades d'Empúries eren tan clares i neutres que no intervenien en les imatges que imaginaves en llegir les aventures, tan riques en personatges, situacions còmiques i escenes esgarrifoses. Infinitament més interessants que les d'aquella camarilla dels Cinc o Les torres de Malory d'Enid Blyton que llegíem al cole.

Els següents llibres es van fer cada cop més gruixuts, Harry es va fent gran, i les seves vivències més adultes. Cada nova entrega supera el rècord de vendes de l'anterior. És quan Harold Bloom s'interessa per la sèrie i fa una crítica ferotge, ja que considera el nivell literari molt baix, per la repetició de clixés i metàfores mortes. Si que tenim els tòpics dels clàssics, però no és magnífic que molts nens i adolescents s'acostin a la lectura? 
Ara ens cal saber si aquests nois han creat un veritable hàbit de bones lectures o s'han convertit en mers lectors de best sellers. Em temo que aquells nens són els que ara consumeixen sèries de vampirs i altres de dubtós gust.


M'he llegit tota la saga, entre altres coses per refrescar l'anglès, i he de dir que va ser un error de l'autora autoritzar tan aviat la producció cinematogràfica quan encara havia d'escriure alguns volums. No podem evitar posar les cares dels actors i la imaginació, el major valor dels seus llibres, s'empastifa sense remei.
Com també s'embruten les posteriors portades, tan recarregades com lletges:




















Una de les visites obligades a Edimburgh avui, és el pub on escrivia Rowling, per estar més escalfada ja que passava per un moment de dificultats econòmiques. Un bar molt sorollós en ple centre, però es veu que aquí va néixer el mag més famós. Com podia treballar allà? o serà cert que la Rowling va plagiar a Adrian Jacobs,  l'autor de Willy the Wizard (1987), un mag que viatja també en tren a l'internat dels estudiants de màgia, fora del món dels Muggles?

7 comentarios:

  1. No he sigut mai un gran seguidor de Harry Poter, però aquesta vegada estava fins i tot a veure l'ultima pel.licula, ja que semblava que estava força be. Al llegir la teva crònica crec que m'ho repensaré... i es que tampoc anem tan sobrats de temps.

    L'Imma que es una gran lectora, crec que algun llibre de la saga si que s'ho haurà "encruspit"... els nostres "nanos" ja els va agafar el Boom de Harry, una mica granadets i potser per això a casa nostre no ha estat res del altre mon.

    Gracies per la teva crònica i sobretot per l'avís.

    ResponderEliminar
  2. Miquel, els Potter són llibres hamburguesa, fàcils de mastegar però amb carn força bona. Ja veurem com aguanten el pas del temps i si de veritat es tornen uns clàssics. Les pel.lis segur que no.

    ResponderEliminar
  3. No em mou la polèmica, però he de dir que, ja des de l'aparició del primer Harry Potter, a mi em va semblar una magnífica operació de màrqueting dirigida, en aquest cas, a un públic molt en concret: el dels primers lectors, un món, per cert, descuidadíssim al nostre país, on la literatura infantil i juvenil està considerada de segona divisió, i on només es fomenta a l'escola. Molt pocs són els pares que no ja solament no s'interessen per les novetats editorials dirigides a aquest públic (els seus fills), sinó que ni tan sols els interessen les lectures que a les escoles els proposen.

    Sense treure-li, ni retreure-li, cap mèrit literari a la senyora Rowling, penso que Harry Potter va ser, sense cap mena de dubte, causa d'una fornada de milions de nous lectors a tot el món..., però, majoritàriament, de lectors de Harry Potter.

    Molt bones totes les reflexions que fas en aquest apunt, kalamar!

    ResponderEliminar
  4. Ai Assur, si sabessis què es recomana avui a les escoles, no t'ho creuries. A sobre, els clàssics estan del tot descartats, excepte algun profe-templari d'ESO que lluita per mantenir al menys una! Jo em gasto fortunes en llibres pels nebodets, però si no són del Gerónimo Stilton, no fan massa bona cara. Ni els Tintins els agraden ja.
    A la Rowling li van començar a fer les campanyes a partir del 3r llibre, em sembla, els dos primers van ser èxit de boca a orella.

    ResponderEliminar
  5. M'ho he mirat a la Wikipèdia, i el primer i el segon Harry Potter en versió anglesa van sortir, respectivament, el 1997 i el 1998. Aquí es van publicar tots dos el 1999, pel que ja venien amb la campanya feta.

    Jo no ho vaig viure amb els meus fills, que ja eren grans, però sí recordo que una companya de la feina, que si tenia un fill de l'edat en què li va agafar el “boom”, que em va dir que semblava que se'ls mengessin, aquells llibres, ja que hi havia una mena de cursa entre amics i companys de l'escola per veure qui l'acabava abans.

    Salvant les distàncies, també recordo una altra campanya amb un llibre: “Els ponts de Madisson County”, que als USA es va començar a vendre com les patates a partir que una locutora de televisió va dir, en acabar un telenotícies i sense que hi vingués a tomb, que l'havia llegit i emocionat, tant, que el recomanava llegir a tothom.

    Quan el llibre va arribar aquí, un dia en Guardiola, que encara era jugador i no l'entrenador com ho és ara del Barça, va dir en unes declaracions el mateix que aquella locutora. Curiós, oi?...

    Aquella novel·la es va vendre molt bé tant en català com en castellà, i jo, per la feina, vaig haver de llegir-me les dues traduccions... Quin suplici!: Encara recordo, per exemple, que a la traducció catalana, la protagonista sortia a l'hortet que tenia a buscar no sé què per dinar amb un “plat pla blanc”... Déu n'hi do! :))

    ResponderEliminar
  6. Ai Assur i les teves anècdotes, em tronxo! i em quedo amb les ganes de saber si el llibre era un suplici o la seva traducció..com que la peli a mi em va agrdar tant i el llibre era un dels predilectes del Emili Teixidor..

    ResponderEliminar
  7. Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.

    ResponderEliminar