martes, 14 de febrero de 2012

Confiteor


Si una cosa m'ha atrapat des del començament de la novel·la Jo confesso del Jaume Cabré és l'amor vertader per la música. En aquesta magna obra de 1000 pàgines i 100 personatges va fluint gràcies a un violí Storioni, a les melodies dramàtiques i al to de les diferents composicions històriques. El valuós instrument és el mòbil d'un crim on el compositor Jean Marie Leclair, conegut per les sonates per a violí, forma part important.



Adrià Ardèvol, acompanyarà des de ben petit el famós Storioni, el tocarà i aprendrà de la seva convulsa història, plagada de violència i crueltat. Ens ho va confessant a corre-cuita perquè la seva malaltia avança, fent palès la seva extraordinària vida intel·lectual, que no emocional. Es va desplegant un complex collage amb els successius descobriments i habilitats tècniques del professor Ardèvol, qui aprofita les cares a i b dels fulls per escriure sobre la trajectòria del mal i la culpa, de l'amor i l'amistat, de l'art.

Mantenir l'interès per la novel·la s'aconsegueix en part per la velocitat dels fets, i sobretot per tenir els ingredients de bon best-seller: una mica de tot, amb un llenguatge molt culte i elaborat (que s'agraeix moltíssim) i els variats salts temporals. Hi ha moments que la trama té caigudes estrepitoses, com ara la trobada amb el jove i l'ordinador, s'abusa de les interseccions històriques, tot i que al principi semblen molt originals, i l'eix (la vida del violí) no és prou sòlid per unes casualitats poc creïbles.

Però s'ha de reconèixer que té pàgines admirables, en particular, les més tèrboles alhora més estremidores. Cabré toca amb virtuosisme les músiques de l'horror, els crits són tan aguts que fan mal i els tons trists evoquen el paradís perdut. Sort que de tant en tant uns deliciosos ninos, el sheriff i l'indi, li piquen la cresta a l'Adrià amb una particular dosi d'humor.

Acabo amb un punt d'alegria, com aquesta sonata del compositor francès, bellament interpretada per Aaron Rosand i els seu Guarneri del Gesú, abans de vendre'l per la mòdica quantitat de 10 milions de dòlars:





16 comentarios:

  1. M'has portat a la memòria una pel·li que es deia "El violí roig", aquell violí envernissat per una barreja d'olis i sang màgica que feia prodigis. Leclair forma part d'una curiosa nòmina de compositors francesos que mai no varen ser del gust del propi públic francès, per exemple el propi Berlioz, o fins i tot el pobre Bizet. A Leclair li agradava molt la taberna, tinc entès. Enhorabona pel teu bloc que he conegut a través d'Ancha es mi casa.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. bona vesprada, Vicicle, encara que no comento gaire, sàpigues que et segueixo i et felicito pels teus articles tan diferents i propers. M'has fet venir ganes que buscar aquesta peli..l'he trobada sencera al you tube!
      http://www.youtube.com/watch?v=jU-TucF2i80

      Eliminar
  2. Li reconec a Cabré importants habilitats precisament relacionades amb la música. La seva novel·la té un munt de volgudes reiteracions que beuen de la música. La novel·la enganxa i, tot i tants fulls, es llegeix en un no res. Em temo que es vol profunda i que, en realitat, és força lleugera. hi ha un munt de fets increïbles i de falses troballes. No m'ha agradat, Kalamar. I ho sento.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hi ha estones de molt bon ofici del Cabré, serà que ell en sap de tocar el violí, i ho transmet amb estimació. També he trobat que li falta quelcom de pes que altres escriptors sí em donen.

      Eliminar
  3. A mi m'ha semblat una novel·la molt bona, amb una estructura i uns personatges que fascinen. I segur que se me n'han escapat coses. L'únic aspecte que me la desinfla una mica és el tractament de l'importantíssim i valuosíssim treball intel·lectual de l'Ardèvol. Tot i que veiem el Mal il·lustrat a tort i a dret al llarg de tota la novel·la (suposo que era indispensable fer-lo sortir encarnat en la Inquisició i els nazis perquè s'ha fet poquet), trobo que de la recerca del protagonista sobre la Qüestió del Mal se'n parla massa sovint en abstracte i posant els ulls en blanc. Les tesis de l'Ardèvol tenen meravellada l'acadèmia alemanya, d'acord, però al lector de la novel·la no se li dóna l'oportunitat ni d'ensumar per on l'enfila la famosa llumenera barcelonina i tanta lloança sense veure la xixa decep una mica.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. saps, rat fatal? de seguida vaig pensar en les teves fotos de joguina quan deien la seva en Carson i Aguila Negra. A mi també em va picar la curiositat saber què li va seduir tant a l'eminent professor jueu. Però, no trobes que la Sara és el personatge que més trontolla?

      Eliminar
    2. Potser sí que la Saga tgontolla. Però jo llegeixo una mica així, deixant-me anar, i a estones em commovia. Suposo que crear un personatge que és víctima per triplicat deu ser difícil, deu costar que no ridiculegi per alguna banda. Ara que ho dius, però, potser sí que haver-la feta tan tan tan meravellosament bona i maca i intel·ligent, i els atacs de simbolisme que li agafen, com allò de pintar només amb carbonet i no tocar mai els colors no fos cas que se li'n contagiés la vida, li resta una mica de versemblança.

      Eliminar
    3. la Saga pintoga, és la més integessant i impeghfecta,sí.

      Eliminar
  4. Tot i que per a mi aquestes caigudes estrepitoses són lleugers sotracs, no puc evitar-ho, sóc tan cabrerià, com wagnerià o florit.
    A vegades succeeix i com que encara sóc a temps de cultivar-me, qui sap si algun dia renegaré de Jo confesso o de The Artist, però de moment deixeu-me amb la meva vulgaritat santandreuenca, em fa feliç.
    Petons d’aprenent my sweet kalamar

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. res de renegar, què coi, ja m'hagués agradat gaudir de l'obra com tú, estimat Joaquim, el de la preciosa vila de Sant Andreu.

      Eliminar
  5. Potser sigui perquè, parlant de Literatura (amb majúscules), el terme best seller me'l prenc sempre en el sentit pejoratiu amb què s'acostuma relacionar aquest mot, em passa que quan es titlla de best seller, ni que sigui d'esquitllentes, una novel·la com “Jo confesso” no puc evitar sentir que es fa una injustícia envers un autor com Jaume Cabré, el qual, admetent -només faltaria!- que pot agradar més o menys l'estil, així com les temàtiques de què tracta, és un autor que no només es proposa explicar una història (en el cas de “Jo confesso”, més d'una), sinó que ens trobem amb un escriptor amb tots els ets i uts: Té un impressionant domini del ritme narratiu, una tècnica, aquesta, que li permet traslladar el lector a diferents accions, fins i tot dins d'una mateixa oració, sense que aquest lector es quedi sobtat el més mínim per molt allunyades que estiguin aquestes accions l'una de l'altra, i domina -amb un mesurat i elegant control (no en base al diccionari de sinònims)- els diferents registres lèxics tant en la narració com en els diàlegs amb què fa parlar els seus personatges.

    En cap moment de la novel·la em va semblar sentir que la trama queia, i molt menys d'una manera estrepitosa, ni que cap personatge em trontollés, la veritat, ni tampoc que hi hagués cap abús amb les interseccions històriques i, sobretot, estic convençut que no va ser la intenció de Cabré la de bastir una trama fent un exercici d'història ben documentada sobre un violí que ja neix, si és que es pot dir així, quan encara és arbre al lloc on aquest va arrelar.

    Una clara mostra amb què l'autor ens fa l'ullet precisament per dir-nos que no pretén narrar uns fets “històrics”, sinó que ens està explicant una història de ficció queda ben palesa, per exemple, quan fa coincidir el número, sempre escrit amb lletres, de la combinació de la caixa forta del pare de l'Adrià amb un altre número, aquest escrit sempre amb nombres i que surt més endavant quan es parla dels camps d'extermini nazis.

    Jo no puc dir res més que, a mi, aquesta novel·la em va agradar molt i que, com la resta de les novel·les que he llegit de Cabré, m'ha semblat una molt bona novel·la: ni millor, ni pitjor que les altres, i aquest rigorós nivell de qualitat que jo trobo que Cabré sap mantenir sempre en totes les obres que ha escrit és el que fa que, com diria el bon amic Joaquim, sigui per a mi un dels meus escriptors de reclinatori.

    ResponderEliminar
  6. Gràcies, Assur per la teva llarga resposta, quasi em convens, però jo ja he tingut algun ensurt amb en Cabré: t'enrecordes que vaig deixar l'ombra de l'eunuc a mitges? Jo me n'alegro molt de que la gaudíssis tant, quina enveja, confiteor!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. perdó, convences. (sona raro, oi?)

      Eliminar
    2. Confiteor, benvolguda kalamar, que en cap moment ni tan sols em va passar pel cap convéncer-te. Sé de més gent que no connecta gens, o no acaba de connectar, amb la narrativa de Cabré, que a mi, en canvi, em té el cor robat... i no passa res, però d'aquí ve la passió amb què d'ell parlo.

      A mi, per exemple, em passa amb Wagner, que em meravella en segons quins moments i m'avorreix cosa de no dir en segons quins altres..., que són els que més, i mira que hi he posat voluntat, eh?, però no hi ha res a fer, i et dic de debò que també em feu enveja tots els que tant en gaudiu.

      Una aBARÇAda... Ui, no; que aquestes són per a en Joaquim i per a en José Luis. :)). Rectifico: Una abraçada!

      Eliminar
  7. Enhorabuena por tu crítica Kalamar y enhorabuena tambien por tus comentarios, Assur, cada vez que los leo compruebo con agrado que tu sensibilidad y apreciación literaria, y tu forma de escribir, está muy por encima de la media, quiero decir sin ambages que es magnifica.

    Me encantaría que hicieras más critica literaria en tu blog, que nos recomendaras libros, aunque fuera esporádicamente, porque sinceramente lo haces muy bien. Perdona Kalamar que use este comentario para felicitar a un comentarista, seguramente no está bien, pero sé sabrás perdonarme. Al menos yo siempre suelo perdonar los ataques de sinceridad:-)

    Mi experiencia personal es que con esta novela sufrí algo parecido a lo que se llama "sinestesia"; escuchaba el violín mientras la leía. Es como si de la narración surgieran melodías audibles, como si el storioni se introdujera en las descripciones dibujando, en el mismo tiempo, sus propios motivos musicales, conformando así un espacio descriptivo plural y muy rico. Esta sensación incrementó sin duda para mí la belleza de la narración, porque introdujo la percepción de una emoción más: la música. Puede que al final sea eso lo que hizo la lectura de "Yo confieso" tan especial y atractiva para mí desde el primer momento, tan emocionante: sentir mientras leía esa música constante del storioni.

    Pertenezco a los seguidores y admiradores de Cabré, cuando leí "yo confieso", a continuación busqué el resto de sus obras. Creo que es un extraordinario escritor, lo que es dificilísimo de encontrar en el sentido clásico del término: que domina el retrato de los personajes, el ritmo y la estructura de la novela, una rara avis en los tiempos que corren. De manera, Kalamar, que te invito a que pruebes, otra vez, a releer la novela que dejaste empezada, quién sabe si la descubres en una segunda oportunidad; es magnífica.

    Un saludo

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Anónimo, gracias por comentar, la pròxima vez pon por lo menos tu nombre de pila, por favor, así sabremos un poquito más de tí.

      Estoy muy contenta que valores los escritos de Assur que últimamente se prodiga poco y también tengo ganas de que vuelva a arrancar su blog.

      Tengo tres novelas en lista de espera y una es de Cabré, Les veus del Pamamo, de la que apenas sé nada ni ví la peli. Pero la Música suena por sus páginas y eso es lo que más me atrapa del autor.

      Eliminar