viernes, 6 de abril de 2012

Música i cuina al palau



Cinquanta anys separen els dos artistes a qui s'han dedicat exposicions paral.leles al Palau Robert de Barcelona. A planta baixa ens trobem la del gran compositor Xavier Montsalvatge celebrant el seu centenari. Poc ressò per un músic tan extraordinari: apenes algun avís als telenotícies, un interessant documental que es va emetre molt tard a la nit al 33 (a sota el teniu sencer) el dia del seu aniversari i una sala petita amb tres àmbits amb el més essencial, oberta durant tres mesos.


Els plafons tenen uns gràfics molt entenedors que expliquen vida, obres i influències al costat de pintures com un bonic retrat del Mir i el bust de Manolo Hugué. Dos parets es folren amb galeries de fotos amb totes les amistats del món de la música, la dansa i els companys de la revista Destino. Es veu un home que va viure un moment molt feliç de la cultura a Catalunya compartint copes amb Villa-lobos, Josep Pla i tants d'altres. Una de les imatges més emotives és la de Montsalvatge agenollat davant de la casa de Ravel.
Podem gaudir d'entrevistes, audiovisuals i un racó d'audicions de les obres més valorades: les antillanes, les tres òperes, divertimentos, concerts i un preciós quadern de partitures on el músic passa a ploma una obra orquestral amb les notes rodones i pulides i els compassos rectificats amb retalls perfectament acabats i enganxats. Tot, un goig.

Pugem a la segona planta, tota ella abarca l'espectacular mostra dels 50 anys del Bulli. Aquí el departament de Cultura s'ha deixat una bona picotada pel català més internacional (i per contrast, m'ha semblat injust el tracte cap al nostre músic).


S'estarà un any al palau Robert abans de viatjar a Nova York i Londres i es divideix en molts àmbits. Els reconeixements són a l'aparador,  un mosaic de portades de diaris, llibres i revistes. A les sales, es monten amb molta cura textos, imatges i vídeos per donar a conèixer la història i el salt qualitatiu del restaurant. Després venen les reflexions de l'art de crear amb els cinc sentits amb un sisè que és al raonament on intervenen la memòria , l'humor i la ironia. 
M'ha interessat molt l'àmbit Bullivirus, el lloc on les disciplines com ara el disseny, l'arquitectura, la música o el grafisme contaminen la cuina.


El conjunt és un bon resum de la feina del Ferran Adrià que ha fet una autèntica revolució de la cultura culinària i que agradarà a petits i grans.
Ara que es dedicarà exclusivament a la seva fundació a crear i arriscar, és un moment idoni per fer l'homenatge amb el merescut títol d'avantguardista, tot i que l'experiència de emocionar-nos amb els seus plats només l'han gaudit uns pocs. Potser podrem fer un tast de les seves creacions a travès d'altres cuiners hereus.





ANNEXOS: us deixo els dos documentals de televisió de quasi una hora cadascú. El primer explica l'eclèctica i rica trajectòria de Montsalvatge i el segon, sobre l'última nit del Bulli i el seu valuós equip. Després, dos més sobre l'exposició del Palau Robert. Ara resta anar al cine i veure Cooking in progress que l'alemany G Wetzel va rodar durant un any.









Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.




 

10 comentarios:

  1. Mare meva, quina feinada! :)

    De Montsalvatge en sé poc més que zero. Sort de les exposicions.

    De l'Adrià, si fa no fa, perquè mai he tastat la seva cuina. He tastat cuiners de categoria semblant i no m'han acabat de fer el pes. Només he gaudit de veritat amb en Nandu Jubany.

    ResponderEliminar
  2. Dels estrellats, només m'han convidat al Racó can Fabes i va ser magnífic, Enric. Gràcies pel consell. Haurem de visitar can Jubany, a la web es vénen molt bé: això de l'hort al costat m'ha semblat magnífic. I de l'Adrià, penso que seria una experiència emocionant, a mi que m'agrada moltíssim veure els seus preciosos plats.

    ResponderEliminar
  3. Josep Olivé

    M'ha agradat molt el documental sobre Monsalvatge. L'he vist amb molt d’interés tot sencer i ha estat molt interessant. Compositor del que m'agraden moltes de les seves composicions (Concierto breve, Cinco canciones negras, amb la meravellosa nana “Dormir a un negrito”, la música per a la sèrie de Goya), no tant d’altres (òpera Babel) i del que guardo un entranyable record al Palau de la Música, assegut a la seva privilegiada butaca, prenen notes al mateix programa de mà mentres sonava la música, i en el descans, assegut al replà de l’entrada opossada del mateix pis, acompanyat de la seva dona i alguns amics. No hi havia concert que no m’hi fixès en ell, i podia fer-ho amb facilitat ja que jo seia justament a l’altre costat, en el mateix pis, encara que no en una butaca tant bona, esclar....i parlo de molts i molts concerts.

    No puc dir el mateix del Bulli, donat que no he tastat cap dels seus plats i per tant desconec si m’agradarien o no. Catxis la mar, ara que havia decidit anar-hi va i tanca! hahahahaha...

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Quin privilegi, Josep, veure al teu davant al Montsalvatge. No tenies ganes de saludar-lo, també? ;)
      Em sembla que hi ha un parell de llocs (TicketsBar?)que serveixen alguns clàssics del Bulli, no tens excusa! ara, es veu que és una odissea reservar.

      Eliminar
  4. No sóc molt fan de Montsalvatge però se l'ha d'honorar. Quant a Ferran Adria penso que la seva gran labor no haurà triomfat fins que salti a la cuina casolana en versions, si convé, menys sofisticades. No sóc aficionada a anar a bons restaurants però els aprecio. El Petit Comité de Fermí Puig -al final de la Rambla de Catalunya- em va agradar perquè és d'una exquisita senzillesa, senzillesa que, precisament per exquisita, no és de bon imitar.
    Salutacions, Kalamar!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Tampoc sóc aficionada, Glòria, però crec que si em sobressin els doblers, en faria un bon ús en aquestes cuines. Provarem la del Puig, fa molt bona olor.
      A l'Adrià no li cal triomfar més, ja ha fet una enorme tasca per la creativitat i, malgrat la Fundació, el seu nom està esgotat. Li serà molt difícil reinventar-se, però ha fet bé de canviar el rumb.

      Eliminar
  5. Josep Olivé

    Tonto de mi no el vaig saludar cap vegada. El veia una figura respectable, un mite vivent, i no em vaig atrevir. Ara si ho faría, i tant, sens dubte, encara que fos per dir-li que l'admirava, o perquè em firmés un programa de mà, no sé, qualsevol cosa adient, però he fet tard...

    ResponderEliminar
  6. Nosaltres si que som aficionats a visitar als "estrellats" i de fet l'Imma sovint pel meu aniversari o sant m'ha regalat viatges llampecs per les espanyes per tant sols anar a dinar a restaurants estrellats i tornar a casa.

    Crec que l'únic important que ens queda és el "Celler de Can Roca" però ja tenim reserva pel 29/09.

    Respecte al Bulli de Ferran Adria hem tingut la sort de dinar 3 cops, el primer quant encara no era conegut i les altres dues amb molt d'esforç, paciència i escriure un munt de vegades i fer insoportable la pressio. Em declaro seguidor sense reserves de la seva cuina. Son experiències viscudes que mai s'obliden.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. així doncs, a més de grans voltaires sou uns exquisits turistes gastronòmics. Recordo algun post suculent per Girona, mmmm.
      M'agradaria que algun dia expliquéssiu com van anar a can Bulli (3cops!). Marxo a casa vostra que he vist més gastroart ara mateix.

      Eliminar