martes, 11 de febrero de 2014

El professor escriu

Havia estat el nostre catedràtic de referència, a Història de l'Arquitectura del s.XX i segueix tan viu i alternatiu com sempre. Pep Quetglas a l'Ara, fa uns mesos:

Quan demanam a algú "Anam al cine?" i la resposta és "No!", les figures de la lògica (bamalip, camenes i tots els altres) no ens permeten deduir que a aquest no li agrada el cine. Tal vegada sigui que no li agrada anar-hi amb nosaltres. Similarment, quan véngui un i ens demani "Anam a la independència?", la resposta dependrà, també, de amb qui anar-hi, de qui ens hi vol dur.

Els partits polítics no es diferencien uns dels altres pels seus programes, ni pels seus logos, ni pels seus líders, ni pels titulars que pronuncien ni les escenografies que orquestren. No són pizzes que escollim segons el nom que s'acaben de posar o els ingredients. Els partits polítics, com va dir un italià també illenc, són l'intel·lectual orgànic de cada classe social, constitueixen la manera de veure el món, la manera de viure el món, des dels interessos, la memòria, la situació, la desconfiança, l'empenta de cada sector i classe social. És clar que això no es fa d'una manera immediata, mecànica i inevitable. L'art de la política consisteix precisament en la capacitat que té una classe per organitzar les altres classes, per fer acceptar com a generals allò que són els seus interessos propis. Això es pot fer per seducció o, a les classes antagonistes, per dominació. (...)

No volem canviar els actors, volem canviar l'obra. No és un problema de quantitat, sinó de qualitat. No es tracta de ser més del mateix que hi ha ara, sinó de ser l'alternativa a això que hi ha ara.

6 comentarios:

  1. El que llegueixo en aquesta entrada m'agrada, pero crec que no cal perdre el temps en aquestes coses, els polítics no s'ho mereixen. En Quetglas m'agrada més quan parla d'arquitectura, fins i tot quan parla d'heterotropies o de la Casa de Don Giovanni.
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Suposo que el tindràs, el que dedica al pavelló de Mies, El horror cristalizado, ell sí que s'ho mereix.

      Eliminar
  2. Hi estic d'acord. Però canviem l'obra; no ens quedem mirant. No vull que em confonguin ni amb els uns ni amb els altres.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hi ha el perill, Enric, de quedar enrocats amb un dels grups, llavors
      on ens fotem?

      Eliminar
  3. L'argument de veure amb qui vaig és tant fal·laci com dir de volem marxar en funció dels que es queden. Vull ser jo mateix i fer la meva independentment de certes companyies que em trobo a ambdues bandes del riu perquè els polítics són circumstancials de temps.

    Poder bastir un Estat nou és més interessant que quedar-se en un Estat derivat del franquisme immobilista. El problema continua sent la manca d'interès per trencar en l'statu quo actual per part dels partits polítics dinàstics (com en el s. XIX) i la sospita que les poques iniciatives que hi ha siguin degudes més a les circumstàncies que a una convicció pròpia.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. T'entenc, Galde, però també penso que la cojuntura ha construït les dues bandes. Sense PP ni crisi, què haguès passat? tan amics com sempre? Ja ho sé que la història està feta de cojuntures..

      Eliminar