lunes, 23 de marzo de 2015

Pixar 25


S'ha criticat molt a Caixafòrum per acceptar mostres com la dels 25 anys de l'empresa Pixar per fer-li publicitat extra i de luxe. Un cop vista i revista diria que és necessària la visita, si més no per desmuntar tòpics. 
Per començar, no és per fer contents als nens, que més aviat s'avorreixen amb tants esbossos i proves de color (com arriben a ser de molestos alguns marrecs). 
S'explica amb molt de detall el procés creatiu de les pel·lícules d'animació de la casa, des de la primera proesa amb Toy Story fins a Up: totes les que tant ens han agradat a les sales de cinema.

Cents d'imatges per observar amb cura: 
  • l'estudi dels personatges, sempre cap a la més útil simplificació.
  • els Colourscripts a cada àmbit
  • totes les tècniques tradicionals prèvies: pastels, aguades, llapis, quins collages!
  • postures, expressions, moviments de cada protagonista
  • els espais majestuosos, del buit, del desert.
  • algun que altre calamar que no m'han deixat fotografiar
I molta més teca. Queda clar que els artistes es fan un fart de treballar de manera tradicional per realimentar els storyboard i que la feina final d'ordinador la fan uns pencaires amb tot ben lligat i tancat. Vaja, que l'animació 3D pot haver millorat molt però que el creador està abans de les eines digitals.

No cal dir que la sala que m'ha atrapat més és la dels Increïbles: estètica dels 50-60, arquitectures de somni i superherois fets amb collages manuals amb deliciosos defectes.





*Només un mes més i l'expo marxa. Cal anar en dia laboral perquè les cues de cap de setmana són quilomètriques.

domingo, 22 de marzo de 2015

Siegfried incandescent



Diumenge passat el Siegfried wagnerià es representava a la tercera funció del Liceu. Continuava el tenor S Vinke fent de suplent, tota una heroïcitat quan es canta aquest extenuant i difícil paper. No només se'n surt molt bé vocalment sinó que es belluga com un veritable xicot rebec i encuriosit per tota l'escena. 
Carsen, espais i llums li ho posen fàcil. Del peluix tendre i desgastat passem a les preguntes essencials, a la forja violenta de l'espasa Notung: la que brandirà el ximplet aventurer per disputar-se el poder entre el nan Mime i el vianant-Wotan. Les veus de Bronde i Dohmen fan perfecte complement en un primer acte lluït amb colors de foc i òxid.



Més impressionant encara, la proesa al bosc dels murmuris (què bé està l'orquestra del Pons en els detalls) entre arbres decapitats per ferotges mossegades, un ocellet dòcil i la magnífica boca bivalva. Les breus aparicions del nan Alberich i el gegant Fafner, excel·lents.


Arriba un tercer acte esplendorós. L'orquestra treu el millor en el fabulós encontre d'Erda i Wotan, a la casa del Walhalla a punt de tancar, amb aquelles pomes, mobles i paisatge de la primera jornada del curs passat. La Podlès conserva aquells greus abissals tan seus per ser una Erda per l'eternitat. Canviem el quadre i som al camp de guerra a on arriba el que no té por fins que troba la verge adormida. Renoi, quin despertar tan miraculós el de Brünnhilde! de com dits, membres, cos revifen del no res amb els compassos sublims del Heil dir, Sonne.


Theorin i Vinke fan un intens dúo heroic i amorós que tanca la vetllada i que ens deixa a tots ben feliços. El Liceu ha contractat una gran tetralogia per aquests quatre anys. Llástima que cada jornada estigui tan separada una de l'altra. Millor fòrmula la de dues jornades cada temporada com aquell Anell del Kupfer que també ens va entusiasmar.

Apunts relacionats amb aquest Anell:
Rheingold
Walküre

un tastet:



i les crítiques tan ben argumentades dels amics:
Joaquim Hdez,  Cester,   Radigales.

Les fotos són d'A Bofill.

PS: podríem haver parlat del recent Tristany al Liceu, però va ser tan desatre que millor evocar aquest gran Siegfried. I esperant amb ganes el Götterdämmerung de Carsen i Vinke, si déu Wotan vol.