sábado, 31 de diciembre de 2016

bon 17 !


Brindem per que al 2017 siguem actius bloguers, escoltem bona música, llegim més. Que Trump i Putin facin bondat, es tornin a congelar els pols i desaparegui el reggaetón dels nassos.

Els millors desitjos per a tots vosaltres, si és que encara treieu el cap per aquest mar.
Feliç 17, loligos amics. Tornem a engegar !






martes, 27 de diciembre de 2016

Picasso romànic




Quan Picasso està transformant el seu llenguatge, al 1906, va viure uns mesos a Gòsol en el moment que es van descobrint i traslladant les obres d'art medieval. Reacciona contra el que ell nomena el meu període sentimental (època rosa) amb un retorn del primitivisme, la frontalitat, el hieratisme i el símbol. Després anirà col·leccionant postals, imatges i documents durant tota la seva vida, com a mostra d'admiració al Romànic. Tindrà l'oportunitat de visitar el Museu Nacional al 34, abans d'abandonar definitivament Espanya, la col·lecció del qual considera imprescindible per conèixer l'art occidental i com a lliçó pels moderns.



Al MNAC aprofiten la col·lecció permanent per instal·lar en paral·lel, obra picassiana de París per buscar aquesta mirada de valoració plàstica de l'artista. Comptem amb la mascarització dels retrats, les calaveres més simbòliques o les crucifixions desarticulades de l'artista. Una mostra que com a concepte -el diàleg entre obra medieval i Picasso- és molt interessant però de resultats una mica minsos. Hi tenim 40 peces, només sis de destacables, que saben a poc, en vols més de Picasso. Però paga la pena: el que sí aconsegueix amb èxit l'expo és que et tornis a mirar les meravelles romàniques que tenim a la vora i ens sorprenguin de nou.



domingo, 25 de diciembre de 2016

Bones Festes, loligos !

La postal del pop i la Nadala pop



He's gone two thousand miles

It's very far
The snow is falling down
Gets colder day by day
I miss you
The children will sing
He'll be back at Christmas time
In these frozen and silent nights
Sometimes in a dream you appear
Outside under the purple sky
Diamonds in the snow sparkle
Our hearts were singing
It felt like Christmas time
Two thousand miles
Is very far through the snow
I'll think of you
Wherever you go..




domingo, 11 de diciembre de 2016

La guerra de Vallotton


Batalla de Verdún 1917
óleo sobre tela 146 x114
De una manera u otra, todos los artistas participaron en la lucha cultural durante el conflicto de la Gran Guerra. Felix Vallotton lo hará desde el color vivo y la geometría. Su visión es imparcial y sin bandos. La devastación por la violencia de las bombas se describe a través de transparencias, gases. triángulos de color  y  negros. Una imagen entre cubista y futurista pero con el característico lenguaje ilustrativo de su autor.
Esta magnífica obra la podemos encontrar en el Museo del Ejército de París. 
Las pistas del concurso son muy directas: hablamos de la Primera Guerra Mundial a través de Senderos de Gloria de Kubrick, (K Douglas es el protagonista) y de dos obras más de Vallotton del mismo tema. Él quiso alistarse pero no pudo entrar por la edad. Entonces empieza una serie de óleos y grabados para expresar aquella terrible realidad, a cual más interesante. 










Tenemos un solo acertante, el incombustible Allau, quien respondió en un tris-tras, conocedor de mi vallottonmanía y que merece un sonado premio. Felicitats !
Espero que a este enorme pintor se le dé el merecido tributo y veamos alguna exposición monográfica bien pronto. 

sábado, 10 de diciembre de 2016

el concurs de l'any 8 (i pista 3)

El pintor no va participar en aquesta cruenta batalla però la representà molts cops:





viernes, 9 de diciembre de 2016

El concurs de l'any 8 (2)

Avui fa anys, 100 anys, en Issur Danielovitch Demsky, de nom artístic, Kirk Douglas.
Aquesta imatge d'ell té molt a veure amb la pintura que cerquem.




jueves, 8 de diciembre de 2016

el concurs de l'any 8 (1)


Tornem amb la recerca de l'obra fosca i perduda. Engeguem concurs amb aquesta pintura, aquí sencera, manipulada per l'ocasió. És un oli preciós, com totes les del seu autor, que per aquesta casa ha passejat sovint.

Què tal si feu un intent?

Respostes al mail kalamartinta@gmail.com
Hi ha premi. I pistes abans de la solució.



lunes, 5 de diciembre de 2016

Ocho patas tiene el pulpo

Ya van ocho años de loligos y para celebrarlo os regalo unas cuantas imágenes del coleccionable de Carme Lula en FB que han tenido más éxito. Ni que decir tiene que la erótica del pulpo y el calamar viene de lejos y es fuente de muchas estampas del Japón más clásico, de la fotografía del desnudo y del refranero popular. Ahí van, ocho, espero que os gusten. Queda pendiente el concurso del octavo cumpleaños, no se me olvida.




















domingo, 16 de octubre de 2016

Dylan, Glaser, Duchamp

L'any que vam nèixer,  Milton Glaser dissenya pòster i tipografia a propòsit del disc dels grans èxits del cantant de Duluth, acabat de premiar. Premi controvertit que posa de manifest com l'acadèmia sueca está pels temps canviants i que aposta per gèneres transversals. Les lletres del Dylan són bones, però les seves músiques, diria que més.




Aquesta icona del 67, el pòster de silueta negra i cabells LSD, va ser molt reversionat i a més va ser subratllat per una nova tipografia del mateix dissenyador, la Baby Teeth, amb aquelles innocents "E", "F" d'escaleta i lletres sense ulls:


La coneguda silueta de Bob deriva d'un autoretrat que es va fer el Duchamp, un perfil d'enorme força, tallat en paper, i d'aquesta bonica fotografia, afegint al seu característic cabell arrinxolat, una explosió de color i tentacles orgànics. Els brots musicals de la ment de l'artista.



Per acabar, una de les més bones cançons del Nobel in the Wind, molt gelós del seu copyright, i bé que fa. I want you durará visible pocs dies al you Tube. Tan bonica:



domingo, 9 de octubre de 2016

El Tristany més fosc


Ahir nit inauguràvem la temporada del Met al cinema amb un Tristany i Isolda per recordar en temps. Agafa la batuta el mestre Rattle i el descobrim intens, equilibrat i profundament wagnerià amb l'orquestra del MET. Tampoc coneixíem al tenor Skelton que va demostrar ser un resistent Tristany de bonic timbre i gran fortalesa vocal. La Isolda de la Stemme, a més d'elektrificant, és sòlida i de veritable soprano dramàtica. Potser encara colpeix més el rei Marke, noblíssim René Pape, en els seus laments que tant ens agraden d'aquesta partitura. Brangäne-Gubanova és una delicada actriu i cantant, que contrasta amb un rude i fidel Kurwenal, Nikitin també molt destacable.


Si els cinc cantants i l'orquestra treuen un excel·lent a les nostres oïdes, ara toca valorar l'obra visual de M Trelinski, del que coneixem aquelles notables escenes, també al MET, la Iolanta i el Barbablava . Sense fer un enfoc radical (i xiulat al segon acte), l'autor proposa un Tristany amb molt pes protagonista i amb una visualitat molt acord amb la fluïdesa musical: des del minut zero ens acompanya amb el radar i altres elements rotatoris de cicle infinit que clou, com a la partitura, amb el bany de mar i cel.



No podem evitar relacionar els eclipsis lunars que apareixen sovint amb els planetes amenaçadors de Lars von Trier a Melancholia, que, per cert, també interactuava amb la música de Wagner. Només resulta confús el record de les flames de la cabana familiar? de l'heroi, encara que el nen-Tristany que l'acompanya al llit d'hospital és tot un encert de la memòria. Potser sí que es pot criticar la falta de càrrega eròtica del muntatge però aquesta visió de guerra, fosca i apocalíptica s'escau, més encara quan aigua i foc, tots dos tan presents, són destructors i redemptors.



miércoles, 17 de agosto de 2016

Más piolet

Da mucho de sí la historia de Ramón Mercader. Hay películas, como la de Losey, novelas, de todo. A principio de Septiembre tendremos un remake y no puedo dejar de compartirlo. Después de leer El Cielo prometido, ver las fotos del libro y buscar más imágenes de los protagonistas, resulta muy jocoso ver a unas bellas Caridad y Sylvia Ageloff en el tráiler. Todo sea por crear gancho. Veremos cuanta ficción hay en el metraje.

El cast de El Elegido, estreno 2 set16





Vean y comparen. Las verdaderas chicas de la historia:

Caridad Mercader

domingo, 14 de agosto de 2016

Caridad y el piolet destructor

-¡Una mujer terrible, terrible!- dice de su madre Luis Mercader, cuyo primer encuentro con el filósofo Gregorio Luri hace veinte años es la mecha que enciende la curiosidad científica con un brillante resultado: la publicación de El cielo prometido, una mujer al servicio de Stalin.
Caridad del Río, o mejor, Caridad Mercader, un nombre más catalán y menos pretencioso (aunque ella no pueda esconder un carácter aristócrata) es el centro de los episodios  narrados, incluido el más conocido: es madre de Ramón el asesino, que con un golpe de piolet hiere de muerte al enemigo de Stalin, León Trotsky. Una mujer militante desde la Guerra Civil, fiel religiosa por la causa soviética y agente rusa internacional.


Se conocen nuevos aspectos de la familia Mercader gracias a una investigación llena de detalles, sorpresas y secretos silenciados de la KGB, algunos de los cuales ya íbamos descubriendo desde hace un tiempo en el blog de Luri, El café de Ocata.
Con el libro no sólo tenemos una lectura trepidante y compleja de la historia-se precisa leer lentamente y consultando el glosario por la enorme cantidad de personajes que se interrelacionan- sino que se aprende y comprende de los intervalos de carácter moral de la mano de su autor.

Ramón, su mujer y Caridad Mercader en Leningrado

Con él, llegamos a varias conclusiones: El cielo prometido comunista no está definido pero sirve para destruir el capitalismo; es necesario una personalidad arrolladora como la de Caridad, una madre superiora de la fe comunista, capaz de empequeñecer incluso a los suyos; la gesticulación, la historia y la nación son fundamentales para la ideología, aunque se hagan evidentes todas sus contradicciones.

Ramón Mercader reproduce el golpe del piolet, 1940


Si a ésto le añadimos historias paralelas con figuras femeninas como las Ginestà, Pàmies, Imbert, Kahlo, Ageloff o Sara Montiel; espías, radios mensajeras, relojes rediactivos, el ensayo es del todo apasionante. Y lo mejor: provoca adicción a estas figuras del s XX que se va alimentando con las noticias y fotos que va colgando Luri en su Café.

PS.
Recomiendo mirar este documento. Una buena introducción al libro ante mi desconocimiento del magnicidio.



jueves, 21 de julio de 2016

Zauberflöte de cine



Pels que ens queixem que hi ha poc Mozart al Liceu, tenim dues oportunitats per gaudir de l'excelsa partitura de la Flauta Màgica, aquests dies i al setembre. Per una banda, el conjunt de les veus és més que notable, on destaquen per mi un potent Sarastro (Ivaschenko), una Reina que arriba molt bé (Poulitsi) i un Tamino (Clayton) noble, acompanyats per la nostra orquestra que em va resultar una mica plana.

A l'escena tenim un espectacle que és molt atractiu. Tot i que salta per sobre dels símbols de la maçoneria i l'espiritualitat de l'obra original, la idea de la llum de la saviesa es conserva amb una proposta visual molt dinàmica, feta de diferents animacions bidimensionals per a cada número.


La combinació de personatges del cinema mut, tan ingenu com apropiat, com Nosferatu, Keaton, Caligari amb el pianoforte (toquen Fantasies de Mozart) en les parts parlades=títols projectats, resulta molt proper i àgil. Per sort, la nostra cultura visual cinematogràfica és més rica que segons quins esoterismes de les lògies maçòniques, i casa molt bé amb la fantasia mozartiana.




Les projeccions sobre una pantalla propera al fossat es veuen bé, fins i tot pels que estem més laterals. Cada escena té una animació perfectament ajustada als petits moviments dels cantants i els girs de les mènsules a dos nivells on volen aquests. La proposta de video-art de Paul Barritt resulta molt imaginativa i un no parar de idees visuals. No hi ha temps ni per pair ni per memoritzar. Ombres, balls, fades, animalons i aquelles rodes dentades i perfils científics que tan ens recorden a Fritz Khan ! Una barreja de cinema americà i alemany ben mesurada amb algun estrany Boom Pop-art que no encaixa en la coherència iconogràfica del muntatge de la Komische Oper Berlin.

Apunteu-vos a la festa visual i al conte fantàstic d'aquest Singspiel, una de les òperes més brillants de Mozart. A més, surten uns loligos sipiescs! a la Prova de l'Aigua.

act. 30/07/16
Imatges molt presents a la Flauta: gràcies a l'Allau hem recordat l'escena de Dumbo i els elefants voladors i unes Triplettes de Bellevile:






domingo, 3 de julio de 2016

Resplendor Ming


Un bon prèstec del Museu Nacional de Nanjing, la primera capital de l'Imperi Ming (1368-1644) al Caixafòrum.

A més de la coneguda ceràmica, tenim teules, brocats, brodats i el millor, les esplèndides pintures, en especial el rotlle de les Dones Ocioses que ocupa una llarga vitrina de l'espai central. Només per aquesta filigrana, tan entretinguda, visual i refinada paga la pena l'entrada. Tretze metres per contemplar les cortesanes fent jocs, tocant música i pintant entre pavellons oberts i jardins de paradís.

També resulta curiosa la feina del jesuïta Matteo Ricci que es centra en un mapamundi: el primer de la Xina que mostra Europa, Àsia i la descoberta Amèrica amb tot de criatures marines fantàstiques.



Poca activitat que tenim als nostres museus, més val que l'aprofitem. Amb la crisi, Barcelona ha estat la gran perdedora i anar a Madrid a veure expos és un luxe. Esperem que aviat recuperem protagonisme perquè tenim la sensació que la nostra ciutat s'ha tornat apàtica i entregada només al turista que gasta en botigues, oci i gastronomia.

jueves, 23 de junio de 2016

Inteligencia

Por si no lo sabían, ésta es la semana de los Cefalópodos. Cada día, novedades sobre su compleja red nerviosa a pesar de lo viejos que son (Cámbrico Medio).
Como la cosa siga así, éstos dominan el mundo.


More than half a billion years ago, the lineage that would lead to octopuses and the one leading to humans separated. Was it possible, I wondered, to reach another mind on the other side of that divide? Octopuses represent the great mystery of the Other.
Sy Montgomery, The soul of an Octopus, 2015


Pop for Home Minister !


domingo, 19 de junio de 2016

Operació Hermitage

S'acaba de presentar a la premsa el nou Hermitage pel port de Barcelona: un edifici amb molt poca vocació de museu i molta d'oci i turistiqueig. Sembla feta per blanquejar rubles amb aquell heliport tan sospitós, els iots a tocar i l'arquitectura de banc, oi? Ni tan sols posa "museu" al rètol!







S'ha de reconèixer que la presentació següent és impecable* i queda clar que hi ha una gran inversió immobiliària al darrera. Amb allò de l'obra del mes, ens faran anar molt sovint i pagar. No crec que els profes tinguem entrada gratis: el museu és totalment privat.




*no és broma, però al video, minut 5:30, diu "Gravats" als relleus de Mesopotàmia, molt fort.